Després de cinc dies de camí i poc més de 90 km, el 31 de març passat vam arribar a la confluència del riu Siurana amb l’Ebre. Va ser la cloenda de la travessa que va obrir La vora oberta, un projecte que aborda el transvasament d’aigua del riu cap a Riudecanyes com una ferida territorial i simbòlica.

El Siurana és un riu curt però amb una personalitat molt marcada: des del canó i els cingles de les Muntanyes de Prades (Priorat, Catalunya, Espanya), fins a la vall de l’Ebre (Ribera d’Ebre), el territori que travessa és molt variat, tant geològicament com paisatgísticament.

La Celeste i jo no vam caminar mai sols, gaudint de dies primaverals tranquils (sense pluja, sense calor, una excepció aquests darrers anys) i d’un riu especialment cabalós. És una abundància excepcional, deguda als mesos de pluja de l’hivern passat: el Siurana sol portar més aviat poca aigua, sotmès a un transvasament permanent d’aigua cap a una altra conca.

27.03.2026 · Dia 1: La Febró > Siurana

Capçalera del riu Siurana (La Febró, 27.03.2026)

La primavera tarda a arribar. Els matins encara són freds i la llum és la llum seca i tènue de l’hivern. Som a La Febró, petit poble de segones residències a les Muntanyes de Prades.

La ruta arrenca a la capçalera del Siurana, en un paisatge on el riu encara és jove, estret i encaixat entre parets de roca. El Siurana no té font, neix com a confluència de diferents barrancs (entre ells, el barranc de la Foradada, el barranc de la Cova del Corral i el barranc de l’Avellanar) als afores del poble. En aquest tram l’aigua s’ha obert pas durant eres geològiques entre calcàries¹ i dolomies², excavant coves, tolls i un canó càrstic³. Les aigües cristal·lines del Siurana flueixen per les esquerdes del temps, separant les roques del sòcol paleozoic del nord de la cobertora mesozoica del sud. És el tram més abrupte i més fundacional del viatge: roques, parets tancades i la sensació que el riu encara està esculpint el seu propi cos.

El dia es tanca pujant al Tossal del Prior, a Siurana, amb vistes al seu embassament. La pujada s’insinua lenta entre dues parets de roca, tan vertical que fa impossible endevinar per on passa el sender. Cal confiar en el camí, pas a pas.

L’embassament de Siurana. Foto: Celeste Reyna.

28.03.2026 · Dia 2: Siurana > Poboleda

De Siurana a Poboleda el paisatge comença a canviar: entrem al Priorat de llicorella⁴, la roca fosca i laminada que marca bona part del caràcter físic de la comarca. És un dia de transició molt clar: es passa del relleu més espectacular de les parets rocoses a un territori on el riu comença a llegir-se també com un espai regulat, intervingut i disputat.

Deixades enrere les parets tancades del dia anterior, avancem per espais més oberts, pujant turons suaus i travessant boscos de ribera. A una desena de quilòmetres al sud-oest de Siurana, hi ha l’assut de la Venta del Pubill. En aquest punt s’obre el túnel de Riudecanyes, la vora oberta que deriva quatre cinquenes parts del Siurana cap a Reus. És el lloc al voltant del qual es desenvolupa el conflicte que sacseja el Priorat i per aquest motiu és el punt de trobada comunitari d’aquesta travessa. Aquí ens reunim amb la comunitat de Priorat Dibuixa per retratar col·lectivament la ferida del riu. També ens va acompanyar Anaïs Estrems, de la Plataforma pel Riu Siurana, que ens va informar de la lluita contra l’espoli del riu i de la situació judicial actualment oberta. L’acte es va tancar amb una visita al celler Mas de Sant Marcell⁵, còmplice i amfitrió.

Vam passar la nit a Poboleda, acollits a casa Estrems. Som al centre del Priorat històric, on encara viuen la memòria cartoixana i l’empremta de l’esplendor vitivinícola dels segles XVIII i XIX.

29.03.2026 · Dia 3: Poboleda > Torroja > Gratallops

De Poboleda a Gratallops el Siurana entra de ple al cor del Priorat. Es multipliquen les parcel·les de conreu i apareixen terrasses fluvials⁶. La vall continua sent estreta, i amb el riu tan crescut, el tram entre Poboleda i Torroja està completament inundat. El riu és ara el camí. Triguem més de 5 hores a recórrer 5 km, gairebé tots dins de l’aigua, buscant vestigis dels camins originals. No hi ha rastre humà, els camins estan envaïts per la malesa. Els peus enrogits per l’aigua freda, els turmells i els panxells esgarrapats pel fregament invisible de la Clematis flammula (vidiella). No hi ha ponts, perquè mai no havien calgut. Enmig de l’abundància, la manca sistèmica d’aigua es fa més evident: les pistes i els senders estan inundats perquè es van crear al voltant d’un riu que sol patir llargs períodes d’estiatge⁷. Aquí l’aigua és excepció.

A Gratallops vam rebre una càlida benvinguda i vam ser acollits amorosament a casa del Petit Llop. El topònim Gratallops sol cridar l’atenció, així que val la pena aturar-s’hi un moment. Segons la hipòtesi etimològica avui més difosa en la toponímia oficial catalana⁸, el nom es formaria a partir de grata —potser resultat d’una substitució per etimologia popular de glata, derivat de glatir (‘udolar’)— i llops. Una altra hipòtesi⁹ proposa, en canvi, un origen àrab: garāt al-āws, amb el sentit de “les coves del llop”.

30.03.2026 · Dia 4: Gratallops > Bellmunt > El Masroig

De Gratallops cap a Bellmunt i després cap al Masroig, el recorregut entra a l’antiga conca minera del Priorat, on el paisatge ja no parla només de vinyes i valls fluvials, sinó també d’extracció subterrània. A Bellmunt i el seu entorn, la petjada més visible és la de la mineria del plom, extret de la galena¹⁰, amb terrers, instal·lacions i galeries que encara fan visible la dimensió industrial del subsòl. El Priorat té una llarga tradició minera: hi ha indicis de comerç de metalls a l’àrea del Molar-Bellmunt-Falset durant els segles VIII-VII aC, en intercanvis amb els fenicis, que portaven vi i s’enduien plom i plata.

Passades les mines, de Bellmunt al Masroig, el camí de terra roja puja suaument entre el bosc mediterrani. El Masroig, el mas roig. El dia és càlid i el camí argilós brilla d’un vermell viu.

31.03.2026 · Dia 5: El Masroig > Aiguabarreig > Garcia > El Molar

Del Masroig a Garcia, el riu entra al seu tram final i el paisatge s’obre cap a la vall de l’Ebre. Les muntanyes paleozoiques¹¹ i mesozoiques¹² de Prades queden enrere, a unes quantes desenes de milions d’anys¹³. Aquí el paisatge s’eixampla, generós, i el riu s’estén per un llit de grava. Acompanyats per Joan i Roser, caminem per la vall mirant els antics murs de pedra seca aixecats a les altures, a resguard de les inundacions. En Joan coneix el Priorat com casa seva; és una d’aquelles intel·ligències humanes fetes d’experiència, curiositat i amor cap a la seva terra. Qualitats que comparteix amb la Roser, una altra mirada profundament arrelada al territori, la seva memòria i la seva llengua.

El Siurana arriba a l’Ebre carregat de roca, desgast, memòria i conflicte. Aigües avall dels embassaments de Mequinensa, Riba-roja i Flix, podria ser el primer i únic riu que aporti sediments al delta¹⁴ — i aquesta primavera, ho és. Però saquejat i desviat fora de la seva conca, sol arribar buidat de matèria i memòria, estenent la seva ferida fins al mar.

L’aiguabarreig està agitat pel vent. Les aigües verd-blavoses del Siurana es barregen amb les de l’Ebre, tenyides d’ocre. «La més neta és la del Siurana», diu la Roser, somrient.

L’aiguabarreig Ebre-Siurana.

After five days on foot and a little over 90 km, on 31 March we reached the confluence of the Siurana river with the Ebro. It was the end of the walk that marked the beginning of The Open Shore, a project that addresses the diversion of the river’s water to Riudecanyes as a territorial and symbolic wound.

The Siurana is a short river, but with a very distinct character: from the canyon and escarpments of the Prades Mountains (Priorat, Catalonia, Spain) to the Ebro valley (Ribera d’Ebre), the territory it crosses is highly varied in both geology and landscape.

Celeste and I were never alone on the walk, enjoying quiet spring days (no rain, no heat, an exception in recent years) and a river carrying unusually high water. It was an exceptional abundance, due to the months of rain this past winter: the Siurana usually carries little water, with its flow permanently diverted to another basin.

27.03.2026 · Day 1: La Febró > Siurana

Headwaters of the Siurana river (La Febró, 27.03.2026)

Spring is slow to arrive. The mornings are still cold and the light is the dry, muted light of winter. We are in La Febró, a small village of second homes in the Prades Mountains.

The route begins at the headwaters of the Siurana, in a landscape where the river is still young, narrow, and boxed in between rock walls. The Siurana has no single spring; it is born as the confluence of several ravines (among them the Foradada ravine, the Cova del Corral ravine, and the Avellanar ravine) on the outskirts of the village. In this stretch, over geological time, water has carved its way through limestones¹ and dolomites², opening caves, pools, and a karst canyon³. The crystal-clear waters of the Siurana flow through the cracks of time, separating the rocks of the Paleozoic basement to the north from the Mesozoic cover to the south. It is the most abrupt and foundational stretch of the journey: rocks, enclosed walls, and the sense that the river is still carving out its own body.

The day ends with the climb to Tossal del Prior, in Siurana, overlooking its reservoir. The ascent reveals itself slowly between two rock walls, so vertical that it is impossible to guess where the path goes. You have to trust the path, step by step.

The Siurana reservoir. Photo: Celeste Reyna.

28.03.2026 · Day 2: Siurana > Poboleda

From Siurana to Poboleda, the landscape begins to change: we enter the Priorat of llicorella⁴, the dark, laminated rock that marks much of the comarca’s physical character. It is a very clear day of transition: from the more spectacular relief of the rock walls to a territory where the river also begins to be read as a regulated, intervened, and disputed space.

Leaving behind the enclosed walls of the previous day, we move through more open spaces, climbing gentle hills and crossing riparian woodland. About ten kilometres southwest of Siurana lies the assut of the Venta del Pubill. At this point, the Riudecanyes tunnel opens, the open shore that diverts four fifths of the Siurana towards Reus. This is the place around which the conflict shaking the Priorat unfolds, and for that reason it is the community meeting point of this traverse. Here we met with the Priorat Dibuixa community to collectively portray the river’s wound. Anaïs Estrems, from the Plataforma pel Riu Siurana, also joined us and informed us about the struggle against the plunder of the river and the current legal case. The event closed with a visit to Mas de Sant Marcell winery⁵, accomplice and host.

We spent the night in Poboleda, sheltered at the Estrems house. We are in the centre of the historic Priorat, where the Carthusian memory and the trace of the winegrowing splendour of the eighteenth and nineteenth centuries still live on.

29.03.2026 · Day 3: Poboleda > Torroja > Gratallops

From Poboleda to Gratallops, the Siurana enters fully into the heart of the Priorat. Cultivated plots multiply and fluvial terraces⁶ appear. The valley remains narrow, and with the river so swollen, the stretch between Poboleda and Torroja is completely flooded. The river is now the path. It takes us more than five hours to cover 5 km, almost all of them in the water, looking for traces of the original paths. There is no trace of human passage; the paths are overrun by undergrowth. Feet reddened by the cold water, ankles and calves scratched by the invisible grazing of Clematis flammula (vidiella). There are no bridges, because they were never needed. Within this abundance, the systemic lack of water becomes more evident: the tracks and paths are flooded because they were created around a river that usually suffers long periods of low water⁷. Here, water is the exception.

In Gratallops we received a warm welcome and were lovingly hosted at the home of the Little Wolf. The place name Gratallops tends to draw attention, so it is worth pausing on it for a moment. According to the etymological hypothesis now most widely used in official Catalan toponymy⁸, the name would be formed from grata —perhaps the result of a folk-etymology substitution for glata, derived from glatir (‘to howl’)— and llops. Another hypothesis⁹, however, proposes an Arabic origin: garāt al-āws, meaning “the caves of the wolf”.

30.03.2026 · Day 4: Gratallops > Bellmunt > El Masroig

From Gratallops towards Bellmunt and then El Masroig, the route enters the old mining basin of the Priorat, where the landscape no longer speaks only of vineyards and river valleys, but also of underground extraction. In Bellmunt and its surroundings, the most visible trace is lead mining, extracted from galena¹⁰, with spoil heaps, facilities, and galleries that still make the industrial dimension of the subsoil visible. The Priorat has a long mining tradition: there is evidence of metal trade in the El Molar-Bellmunt-Falset area during the eighth and seventh centuries BCE, in exchanges with the Phoenicians, who brought wine and took away lead and silver.

Past the mines, from Bellmunt to El Masroig, the red-earth track rises gently through the Mediterranean woodland. El Masroig, the mas roig. The day is warm and the clayey path shines a vivid red.

31.03.2026 · Day 5: El Masroig > Aiguabarreig > Garcia > El Molar

From El Masroig to Garcia, the river enters its final stretch and the landscape opens towards the Ebro valley. The Paleozoic¹¹ and Mesozoic¹² mountains of Prades fall behind, at a distance of several tens of millions of years¹³. Here the landscape widens, generously, and the river spreads over a gravel bed. Accompanied by Joan and Roser, we walk through the valley looking at the old dry-stone walls raised on the heights, sheltered from floods. Joan knows the Priorat as his home; he is one of those human intelligences made of experience, curiosity, and love for his land. Qualities he shares with Roser, whose way of seeing is also deeply rooted in the territory, its memory, and its language.

The Siurana reaches the Ebro carrying rock, erosion, memory, and conflict with it. Downstream from the Mequinensa, Riba-roja, and Flix reservoirs, it could be the first and only river contributing sediment to the delta¹⁴ — and this spring, it is. But plundered and diverted out of its basin, it usually arrives emptied of matter and memory, extending its wound all the way to the sea.

The aiguabarreig is stirred by the wind. The blue-green waters of the Siurana mix with the ochre-tinted waters of the Ebro. “The cleanest water is the Siurana’s,” Roser says, smiling.

The Ebro-Siurana aiguabarreig.

Dopo cinque giorni di cammino e poco più di 90 km, lo scorso 31 marzo siamo arrivati alla confluenza del fiume Siurana con l’Ebro. È stata la conclusione della traversata che ha aperto La vora oberta, un progetto che affronta la derivazione delle acque del fiume verso Riudecanyes come una ferita territoriale e simbolica.

Il Siurana è un fiume breve ma con una personalità molto marcata: dal canyon e dalle pareti scoscese delle Montagne di Prades (Priorat, Catalogna, Spagna), fino alla valle dell’Ebro (Ribera d’Ebre), il territorio attraversato dal Siurana è molto vario, sia dal punto di vista geologico sia paesaggistico.

Celeste e io non abbiamo mai camminato da soli, godendo di tranquille giornate primaverili (senza pioggia, senza caldo, un’eccezione negli ultimi anni) e di un fiume insolitamente carico d’acqua. È un’abbondanza eccezionale, dovuta ai mesi di pioggia dello scorso inverno: di solito il Siurana porta poca acqua, sottoposto a una derivazione permanente d’acqua verso un altro bacino.

27.03.2026 · Giorno 1: La Febró > Siurana

Testata del fiume Siurana (La Febró, 27.03.2026)

La primavera tarda ad arrivare. Le mattine sono ancora fredde e la luce è la luce secca e tenue dell’inverno. Siamo a La Febró, piccolo paese di seconde case nelle Montagne di Prades.

Il percorso parte dalla testata del Siurana, in un paesaggio dove il fiume è ancora giovane, stretto e incassato tra pareti di roccia. Il Siurana non ha una sorgente unica: nasce dalla confluenza di diversi barrancs (tra cui il barranc de la Foradada, il barranc de la Cova del Corral e il barranc de l’Avellanar) nei dintorni del paese. In questo tratto l’acqua si è aperta la strada per ere geologiche tra calcari¹ e dolomie², scavando grotte, pozze e un canyon carsico³. Le acque cristalline del Siurana scorrono nelle crepe del tempo, separando le rocce del basamento paleozoico del nord dalla copertura mesozoica del sud. È il tratto più aspro e originario del viaggio: rocce, pareti chiuse e la sensazione che il fiume stia ancora scolpendo il proprio corpo.

La giornata si chiude salendo al Tossal del Prior, con vista sul lago artificiale di Siurana. La salita si insinua lenta tra due pareti di roccia, così verticale da rendere impossibile intuire da dove passi il sentiero. Bisogna fidarsi del cammino, passo dopo passo.

Il bacino del Siurana. Foto: Celeste Reyna.

28.03.2026 · Giorno 2: Siurana > Poboleda

Da Siurana a Poboleda il paesaggio comincia a cambiare: entriamo nel Priorat della llicorella⁴, la roccia scura e laminata che segna buona parte del carattere fisico della comarca. È una giornata di transizione molto chiara: si passa dal rilievo più spettacolare delle pareti rocciose a un territorio in cui il fiume comincia a leggersi anche come uno spazio regolato, intervenuto e conteso.

Lasciate alle spalle le pareti chiuse del giorno precedente, avanziamo in spazi più aperti, salendo colline dolci e attraversando boschi ripariali. A una decina di chilometri a sud-ovest di Siurana, si trova l’assut della Venta del Pubill. In questo punto si apre la galleria di Riudecanyes, la riva aperta che devia quattro quinti del Siurana verso Reus. È il luogo attorno al quale si sviluppa il conflitto che scuote il Priorat e per questo motivo è il punto di incontro comunitario di questa traversata. Qui ci siamo riuniti con la comunità di Priorat Dibuixa per ritrarre collettivamente la ferita del fiume. Ci ha accompagnati anche Anaïs Estrems, della Plataforma pel Riu Siurana, che ci ha informati sulla lotta contro il saccheggio del fiume e sulla situazione giudiziaria attualmente aperta. L’evento si è chiuso con una visita alla cantina Mas de Sant Marcell⁵, complice e ospite.

Abbiamo passato la notte a Poboleda, accolti in casa Estrems. Siamo nel centro del Priorat storico, dove vivono ancora la memoria certosina e l’impronta dello splendore vitivinicolo dei secoli XVIII e XIX.

29.03.2026 · Giorno 3: Poboleda > Torroja > Gratallops

Da Poboleda a Gratallops il Siurana entra pienamente nel cuore del Priorat. Si moltiplicano gli appezzamenti coltivati e compaiono terrazze fluviali⁶. La valle rimane stretta e, con il fiume così gonfio, il tratto tra Poboleda e Torroja è completamente allagato. Il fiume è ora il cammino. Impieghiamo più di 5 ore per percorrere 5 km, quasi tutti dentro l’acqua, cercando vestigia dei cammini originali. Non c’è traccia di passaggio umano, i sentieri sono invasi dalla vegetazione. I piedi arrossati dall’acqua fredda, le caviglie e i polpacci graffiati dallo sfregamento invisibile della Clematis flammula (vidiella). Non ci sono ponti, perché non erano mai serviti. In mezzo a tanta abbondanza, la carenza sistemica d’acqua si fa più evidente: le piste e i sentieri sono allagati perché furono creati attorno a un fiume che di solito soffre lunghi periodi di magra⁷. Qui l’acqua è eccezione.

A Gratallops abbiamo ricevuto una calda accoglienza e siamo stati accolti amorevolmente nella casa del Piccolo Lupo. Il toponimo Gratallops attira facilmente l’attenzione, quindi vale la pena soffermarsi un momento. Secondo l’ipotesi etimologica oggi più diffusa nella toponomastica ufficiale catalana⁸, il nome si formerebbe a partire da grata —forse risultato di una sostituzione per etimologia popolare di glata, derivato da glatir (‘ululare’)— e llops. Un’altra ipotesi⁹ propone invece un’origine araba: garāt al-āws, con il significato di “le grotte del lupo”.

30.03.2026 · Giorno 4: Gratallops > Bellmunt > El Masroig

Da Gratallops verso Bellmunt e poi verso El Masroig, il percorso entra nell’antico bacino minerario del Priorat, dove il paesaggio non parla più solo di vigneti e valli fluviali, ma anche di estrazione sotterranea. A Bellmunt e nei suoi dintorni, la traccia più visibile è quella dell’estrazione del piombo, ricavato dalla galena¹⁰, con cumuli di detriti, impianti e gallerie che rendono ancora visibile la dimensione industriale del sottosuolo. Il Priorat ha una lunga tradizione mineraria: ci sono indizi di commercio di metalli nell’area El Molar-Bellmunt-Falset durante i secoli VIII-VII a.C., in scambi con i fenici, che portavano vino e si portavano via piombo e argento.

Oltrepassate le miniere, da Bellmunt a El Masroig, il cammino di terra rossa sale dolcemente tra il bosco mediterraneo. El Masroig, il mas roig. La giornata è calda e il cammino argilloso brilla di rosso vivo.

31.03.2026 · Giorno 5: El Masroig > Aiguabarreig > Garcia > El Molar

Da El Masroig a Garcia, il fiume entra nel suo tratto finale e il paesaggio si apre verso la valle dell’Ebro. Le montagne paleozoiche¹¹ e mesozoiche¹² di Prades restano alle spalle, a qualche decina di milioni di anni¹³. Qui il paesaggio si allarga, generoso, e il fiume si stende su un letto di ghiaia. Accompagnati da Joan e Roser, camminiamo nella valle osservando gli antichi muri a secco innalzati sulle alture, al riparo dalle inondazioni. Joan conosce il Priorat come casa sua; è una di quelle intelligenze umane fatte di esperienza, curiosità e amore per la propria terra. Qualità che condivide con Roser, un altro sguardo profondamente radicato nel territorio, nella sua memoria e nella sua lingua.

Il Siurana arriva all’Ebro portando con sé roccia, usura, memoria e conflitto. A valle dei bacini di Mequinensa, Riba-roja e Flix, potrebbe essere il primo e unico fiume ad apportare sedimenti al delta¹⁴ — e questa primavera, lo è. Eppure, saccheggiato e deviato fuori dal suo bacino, di solito arriva svuotato di materia e memoria, estendendo la sua ferita fino al mare.

L’aiguabarreig è agitato dal vento. Le acque verdeazzurre del Siurana si mescolano con quelle dell’Ebro, tinte d’ocra. «La più pulita è quella del Siurana», dice Roser, sorridendo.

L’aiguabarreig Ebro-Siurana.

Después de cinco días de camino y algo más de 90 km, el pasado 31 de marzo llegamos a la confluencia del río Siurana con el Ebro. Fue el cierre de la travesía que dio comienzo a La vora oberta, un proyecto que aborda el trasvase de agua del río hacia Riudecanyes como una herida territorial y simbólica.

El Siurana es un río corto pero con una personalidad muy marcada: desde el cañón y los escarpes de las Montañas de Prades (Priorat, Catalunya, España), hasta el valle del Ebro (Ribera d’Ebre), el territorio atravesado por el Siurana es muy variado, tanto a nivel geológico como paisajístico.

Celeste y yo caminamos siempre acompañados, disfrutando de tranquilos días primaverales (sin lluvia, sin calor, una excepción estos últimos años) y de un río especialmente caudaloso. Es una abundancia excepcional, debida a los meses de lluvia del pasado invierno: el Siurana suele ser un río más bien pobre de agua, sometido a un trasvase permanente de agua hacia otra cuenca.

27.03.2026 · Día 1: La Febró > Siurana

Cabecera del río Siurana (La Febró, 27.03.2026)

La primavera tarda en llegar. Las mañanas todavía son frías y la luz es la luz seca y tenue del invierno. Estamos en La Febró, pequeño pueblo de segundas residencias en las Montañas de Prades.

La ruta arranca en la cabecera del Siurana, en un paisaje donde el río todavía es joven, estrecho y encajado entre paredes de roca. El Siurana no tiene fuente, nace como confluencia de diferentes barrancos (entre ellos, el barranco de la Foradada, el barranco de la Cova del Corral y el barranco de l’Avellanar) en las afueras del pueblo. En este tramo el agua se ha abierto paso durante eras geológicas entre calizas¹ y dolomías², excavando cuevas, pozas y un cañón kárstico³. Las aguas cristalinas del Siurana fluyen en las grietas del tiempo, separando las rocas del zócalo paleozoico del norte de la cobertura mesozoica del sur. Es el tramo más abrupto y más fundacional del viaje: rocas, paredes cerradas y sensación de que el río todavía está tallando su propio cuerpo.

El día se cierra ascendiendo al Tossal del Prior, en Siurana, con vistas a su embalse. La subida se insinúa lenta entre dos paredes de roca, tan vertical que hace imposible adivinar por dónde pasa el sendero. Hay que confiar en el camino, paso a paso.

El embalse de Siurana. Foto: Celeste Reyna.

28.03.2026 · Día 2: Siurana > Poboleda

De Siurana a Poboleda el paisaje empieza a cambiar: entramos en el Priorat de llicorella⁴, la roca oscura y laminada que marca buena parte del carácter físico de la comarca. Es un día de transición muy claro: se pasa del relieve más espectacular de las paredes rocosas a un territorio donde el río empieza a leerse también como un espacio regulado, intervenido y disputado.

Dejadas atrás las paredes cerradas del día anterior, avanzamos por espacios más abiertos, subiendo colinas suaves y atravesando bosques de ribera. A una decena de kilómetros al suroeste de Siurana, se encuentra el assut de la Venta del Pubill. En esta ubicación se abre el túnel de Riudecanyes, la orilla abierta que trasvasa cuatro quintas partes del Siurana hacia Reus. Es el lugar alrededor del cual se desarrolla el conflicto que sacude el Priorat y por este motivo es el punto de encuentro comunitario de esta travesía. Aquí nos reunimos con la comunidad de Priorat Dibuixa para retratar colectivamente la herida del río. Nos acompañó también Anaïs Estrems, de la Plataforma pel Riu Siurana, que nos informó de la lucha contra el espolio del río y de la situación judicial actualmente abierta. El evento se cerró con una visita al celler Mas de Sant Marcell⁵, cómplice y anfitrión.

Pasamos la noche en Poboleda, cobijados en casa Estrems. Estamos en el centro del Priorat histórico, donde aún viven la memoria cartujana y la huella del esplendor vitivinícola de los siglos XVIII y XIX.

29.03.2026 · Día 3: Poboleda > Torroja > Gratallops

De Poboleda a Gratallops el Siurana entra de lleno en el corazón del Priorat. Se multiplican las parcelas de cultivo y aparecen terrazas fluviales⁶. El valle sigue siendo estrecho, y con el río tan crecido, el tramo entre Poboleda y Torroja está completamente inundado. El río es ahora el camino. Tardamos más de 5 horas en recorrer 5 km, casi todos dentro del agua, buscando vestigios de los caminos originales. No hay rastro humano, los caminos están invadidos por la maleza. Los pies enrojecidos por el agua fría, los tobillos y las pantorrillas arañados por el roce invisible de la Clematis flammula (vidiella). No hay puentes, porque nunca hicieron falta. En la abundancia, la carencia sistémica del agua se hace más evidente: las pistas y los senderos están inundados porque se crearon alrededor de un río que suele sufrir largos periodos de estiaje⁷. Aquí el agua es excepción.

En Gratallops recibimos una cálida bienvenida y fuimos acogidos amorosamente en casa del Petit Llop. El topónimo Gratallops suele llamar la atención, así que vale la pena detenerse un momento en él. Según la hipótesis etimológica hoy más difundida en la toponimia oficial catalana⁸, el nombre se formaría a partir de grata —quizá resultado de una sustitución por etimología popular de glata, derivado de glatir (‘udolar’)— y llops. Otra hipótesis⁹ propone, en cambio, un origen árabe: garāt al-āws, con el sentido de “las cuevas del lobo”.

30.03.2026 · Día 4: Gratallops > Bellmunt > El Masroig

De Gratallops hacia Bellmunt y luego hacia El Masroig, el recorrido entra en la antigua cuenca minera del Priorat, donde el paisaje ya no habla solo de viñedos y valles fluviales, sino también de extracción subterránea. En Bellmunt y su entorno, la huella más visible es la de la minería del plomo, extraído de la galena¹⁰, con terreros, instalaciones y galerías que todavía hacen visible la dimensión industrial del subsuelo. El Priorat tiene una larga tradición minera: hay indicios de comercio de metales en el área de El Molar-Bellmunt-Falset durante los siglos VIII-VII a. C., en intercambios con los fenicios, que traían vino y se llevaban plomo y plata.

Pasadas las minas, de Bellmunt a El Masroig, el camino de tierra roja sube suavemente entre el bosque mediterráneo. El Masroig, el mas roig. El día es cálido y el camino arcilloso brilla de rojo vivo.

31.03.2026 · Día 5: El Masroig > Aiguabarreig > Garcia > El Molar

De El Masroig a Garcia, el río entra en su tramo final y el paisaje se abre hacia el valle del Ebro. Las montañas paleozoicas¹¹ y mesozoicas¹² de Prades quedan atrás, a unas cuantas decenas de millones de años¹³. Aquí el paisaje se ensancha, generoso, y el río se extiende por un lecho de grava. Acompañados por Joan y Roser, caminamos por el valle mirando los antiguos muros de piedra seca levantados en las alturas, a resguardo de las inundaciones. Joan conoce el Priorat como su casa; es una de aquellas inteligencias humanas hechas de experiencia, curiosidad y amor hacia su tierra. Cualidades que comparte con Roser, otra mirada profundamente arraigada al territorio, su memoria y su lengua.

El Siurana llega al Ebro llevando consigo roca, desgaste, memoria y conflicto. Aguas abajo de los embalses de Mequinensa, Riba-roja y Flix, podría ser el primero y único río que aporte sedimentos al delta¹⁴ — y esta primavera, lo es. Pero saqueado y desviado fuera de su cuenca, suele llegar vaciado de materia y memoria, extendiendo su herida hasta el mar.

El aiguabarreig está agitado por el viento. Las aguas verdeazuladas del Siurana se mezclan con las del Ebro, teñidas de ocre. «La más limpia es la del Siurana», dice Roser, sonriendo.

El aiguabarreig Ebro-Siurana.

El proper 27 de març començarà la ruta del meu projecte La vora oberta. Per contextualitzar-lo, he sintetitzat el contingut d’un parell de fonts documentades, amb l’objectiu d’apropar el conflicte a qui no el coneix.

El riu Siurana és la columna vertebral del Priorat, tant que en la reorganització territorial de la República, el 1936, es va proposar que la comarca s’anomenés precisament “Conca del Siurana”. Tanmateix, des de fa gairebé un segle, la major part del seu cabal no arriba al mar: un sistema de transvasament construït als anys trenta desvia les seves aigües cap al Baix Camp (Tarragona). El que va començar com una solució hidràulica s’ha convertit en un conflicte territorial que va molt més enllà de l’enginyeria.

La vora oberta comença amb una travessa al llarg del riu Siurana, des del seu naixement a les Muntanyes de Prades fins a la seva confluència amb l’Ebre. El projecte aborda el transvasament d’aigua cap a Riudecanyes com una ferida territorial i simbòlica que buida el curs natural del riu i el converteix en un cos extret. Amb el suport de Terra d’Art / Premi Isabelle Meyer 2025.

Un problema que ve de lluny

Tot va començar amb el pantà de Riudecanyes. Construït el 1916 al Baix Camp, aviat va resultar insuficient per abastir l’agricultura i les ciutats de la zona — especialment Reus. La solució que es va trobar va ser mirar cap a la conca veïna: el Siurana, un riu que naixia en una altra comarca.

El 1926 l’Estat espanyol va aprovar un projecte per derivar aigua del Siurana cap a Riudecanyes mitjançant un canal de 21 quilòmetres i un túnel de 9 que travessa la serra que separa les dues conques. Les obres van arrencar el 1935. El 1971, per reforçar el sistema, es va construir la presa del Siurana. El resultat és un sistema hidràulic interconnectat que avui encara funciona exactament igual: l’aigua del Priorat viatja cap al Baix Camp.

Quanta aigua se’n va realment?

Les dades són eloqüents. En una mesura recent al punt de derivació, el riu circulava amb 304 litres per segon. D’aquest cabal, 244 litres — aproximadament quatre cinquenes parts — es desviaven fora de la conca. Només 60 litres continuaven el seu curs natural pel Siurana. Hi ha moments en què amb prou feines el 10% de l’aigua es queda al riu.

La concessió original justificava el transvasament parlant d’“aigües sobrants”. Però pot un riu tenir aigües sobrants si s’asseca tots els estius? Molts experts i col·lectius ambientals fa anys que qüestionen aquesta definició.

Un riu que emmalalteix

Les conseqüències ecològiques són visibles. La reducció del cabal ha fet desaparèixer basses i petits reservoris naturals que eren essencials per a la fauna. La vegetació invasiva ha colonitzat el llit del riu. Les avingudes estacionals — necessàries per renovar l’ecosistema — ja no es produeixen amb la freqüència necessària. I el Siurana, que històricament mai no s’assecava del tot, ara ho fa regularment cada estiu.

El cabal ecològic mínim fixat per l’Agència Catalana de l’Aigua és de tan sols 20 litres per segon, una xifra que contrasta amb els 200 l/s previstos a la concessió original i que molts consideren insuficient per mantenir viu el riu.

El judici: qui acusa i qui és acusat

El 2017, unes cinquanta persones van dur a terme una acció simbòlica a la presa del Siurana: durant unes hores van retornar al riu l’aigua que el sistema de transvasament li substreu cada dia. Va ser una protesta pacífica. Anys després, dos dels seus portaveus — Andreu Escolà i Anaïs Estrems, del GEPEC-EdC i la Plataforma pel Riu Siurana — són jutjats per això.

Qui els denuncia és la Comunitat de Regants de l’Embassament de Riudecanyes, l’entitat privada que gestiona l’aigua pública derivada del Siurana. El càrrec formal és usurpació d’aigües. La paradoxa és difícil d’ignorar.

Una de les persones acusades ho descriu així, amb tota la cruesa del cas: “La justícia dedica hores a perseguir-nos mentre any rere any continua un transvasament entre conques que va en contra de la normativa marc de l’aigua de la Unió Europea.” I afegeix: “Els que fan negoci amb un bé públic essencial diuen que hem de ser generosos. I ens ho diuen mentre assequen la nostra comarca, deixant-nos sense la poca aigua que tenim i omplint-se les butxaques fent-ho.”

El judici, que hauria d’haver-se celebrat el juny de 2023, ha acumulat quatre ajornaments al llarg de tres anys. Finalment, es celebrarà el dijous 12 de març de 2026 a les 9:30h als jutjats de Reus. La Plataforma pel Riu Siurana demana suport ciutadà a les portes del jutjat.

Més informació a l’article del GEPEC: El riu Siurana a judici.

La pregunta de fons: justícia hídrica?

El conflicte del Siurana no és només tècnic. És també polític i territorial. El Priorat és una comarca amb escassos recursos i poca capacitat d’influència institucional. El Camp de Tarragona, amb més pes demogràfic i econòmic, ha pogut garantir-se històricament l’accés a un recurs que, tanmateix, neix en territori aliè.

Aquest tipus de desequilibris entre conques és al centre del debat europeu sobre la governança de l’aigua. Cada vegada més, els models de gestió hídrica aposten per prioritzar la sostenibilitat ecològica dels rius, respectar cabals ambientals mínims reals i equilibrar les necessitats entre territoris. La Directiva Marc de l’Aigua de la UE, de fet, estableix obligacions clares en aquest sentit — i nombroses veus assenyalen que el transvasament del Siurana les incompleix sistemàticament.

Té solució?

Sí, o almenys hi ha alternatives serioses sobre la taula. Els estudis tècnics apunten a la reutilització d’aigües depurades — especialment de la depuradora de Reus — com la via més viable per reduir la dependència del transvasament. S’estima que la regeneració d’aigües residuals podria aportar entre 4 i 6 hm³ anuals per a reg, un volum equivalent o superior al que avui s’extreu del Siurana. A això caldria sumar millores en l’eficiència del reg i l’aprofitament d’altres fonts ja disponibles al Camp de Tarragona.

El conflicte del Siurana és, en definitiva, el resultat de decisions preses fa gairebé un segle que ara topen amb una nova realitat: el canvi climàtic agreuja l’escassetat hídrica, i el que abans podia semblar un intercanvi raonable entre territoris exigeix ara una revisió honesta. Mentre aquesta revisió no arriba, dos activistes seuen davant d’un jutge per haver fet, durant unes hores, el que la natura fa dècades que reclama: deixar que el riu flueixi.

Fonts

• Comissió de Comunicació Prioritat. “Siurana, quan el riu sona.” Butlletí Prioritat, nº 2 (Estiu 2025). ISSN 3081-7137 (ed. impresa); 3081-7145 (ed. en línia). https://www.are.na/block/42708928.
• Molero, Núria. “El Riu Siurana a judici: El judici de defensa del riu Siurana arriba després de quatre ajornaments i tres anys de retard.” GEPEC-EdC. 5 de març de 2026. https://gepec.cat/el-riu-siurana-a-judici-el-judici-de-defensa-del-riu-siurana-arriba-despres-de-quatre-ajornaments-i-tres-anys-de-retard/.

On 27 March the route of my project The Open Shore (La vora oberta) begins. As context, I have synthesised the content of a couple of documented sources, with the aim of bringing this conflict closer to those who are not familiar with it.

The Siurana river is the backbone of the Priorat, so much so that in the territorial reorganisation of the Republic in 1936, it was proposed that the comarca be named “Conca del Siurana”. Yet for almost a century, most of its flow never reaches the sea: a diversion system built in the 1930s redirects its waters towards the Baix Camp (Tarragona). What began as a hydraulic solution has become a territorial conflict that goes far beyond engineering.

The Open Shore (La vora oberta) begins with a journey along the Siurana river, from its source in the Prades Mountains to its confluence with the Ebro. The project addresses the water transfer to Riudecanyes as a territorial and symbolic wound that empties the river’s natural course and turns it into an extracted body. With the support of Terra d’Art / Isabelle Meyer Award 2025.

A long-standing problem

It all began with the Riudecanyes reservoir. Built in 1916 in the Baix Camp, it soon proved insufficient to supply agriculture and the towns of the area — particularly Reus. The solution found was to look to the neighbouring basin: the Siurana, a river that rose in another comarca.

In 1926, the Spanish state approved a project to divert water from the Siurana to Riudecanyes via a 21-kilometre canal and a 9-kilometre tunnel cutting through the sierra that separates the two basins. Work began in 1935. In 1971, the Siurana dam was built to reinforce the system. The result is an interconnected hydraulic system that still operates exactly the same way today: water from the Priorat travels to the Baix Camp.

How much water is actually diverted?

The figures speak for themselves. In a recent measurement at the diversion point, the river was flowing at 304 litres per second. Of that volume, 244 litres — roughly four-fifths — were being diverted out of the basin. Only 60 litres continued along the Siurana’s natural course. At times, barely 10% of the water stays in the river.

The original concession justified the diversion by referring to “surplus water”. But can a river have surplus water if it dries up every summer? Many experts and environmental groups have spent years questioning that definition.

A river in decline

The ecological consequences are visible. The reduction in flow has caused the disappearance of pools and small natural reservoirs that were essential for wildlife. Invasive vegetation has colonised the riverbed. Seasonal floods — necessary to renew the ecosystem — no longer occur with the required frequency. And the Siurana, which historically never dried up completely, now does so regularly every summer.

The minimum ecological flow set by the Agència Catalana de l’Aigua (Catalan Water Agency) is just 20 litres per second — a figure that contrasts sharply with the 200 l/s provided for in the original concession, and which many consider wholly insufficient to keep the river alive.

The trial: who is prosecuting whom

In 2017, around fifty people carried out a symbolic action at the Siurana dam: for a few hours, they returned to the river the water that the diversion system extracts from it every day. It was a peaceful protest. Years later, two of its spokespeople — Andreu Escolà and Anaïs Estrems, from GEPEC-EdC and the Plataforma pel Riu Siurana — are being tried for it.

Those prosecuting them are the Comunitat de Regants del Embassament de Riudecanyes (the private body that manages the public water diverted from the Siurana). The formal charge is unlawful water diversion. The paradox is hard to ignore.

One of the accused describes the situation bluntly: “Justice spends hours prosecuting us while year after year a cross-basin diversion continues that goes against the European Union’s Water Framework Directive.” He adds: “Those who profit from an essential public good tell us we need to be generous. And they say it while drying out our comarca, leaving us without the little water we have, and filling their pockets doing so.”

The trial, which should have been held in June 2023, has accumulated four postponements over three years. It will finally take place on Thursday 12 March 2026 at 9:30 am at the Reus courts. The Plataforma pel Riu Siurana is calling for public support outside the courthouse.

More information in the GEPEC article: El riu Siurana a judici.

The underlying question: water justice?

The Siurana conflict is not merely technical. It is also political and territorial. The Priorat is a comarca with scarce resources and limited institutional influence. The Camp de Tarragona, with greater demographic and economic weight, has historically been able to secure access to a resource that, nonetheless, originates in someone else’s territory.

These kinds of imbalances between river basins are at the centre of the European debate on water governance. Increasingly, water management models prioritise the ecological sustainability of rivers, respect genuine minimum environmental flows, and balance the needs of different territories. The EU’s Water Framework Directive, in fact, establishes clear obligations in this regard — and numerous voices point out that the Siurana diversion systematically breaches them.

Is there a solution?

Yes, or at least there are serious alternatives on the table. Technical studies point to the reuse of treated wastewater — especially from the Reus sewage treatment plant — as the most viable route to reducing dependence on the diversion. It is estimated that water reclamation could provide between 4 and 6 cubic hectometres per year for irrigation, a volume equivalent to or greater than what is currently extracted from the Siurana. To this should be added improvements in irrigation efficiency and better use of other sources already available in the Camp de Tarragona.

The Siurana conflict is, ultimately, the result of decisions taken almost a century ago that now collide with a new reality: climate change is worsening water scarcity, and what once may have seemed a reasonable exchange between territories now demands an honest reassessment. Until that reassessment arrives, two activists stand before a judge for having done, for a few hours, what nature has been demanding for decades: letting the river flow.

Sources

• Comissió de Comunicació Prioritat. “Siurana, quan el riu sona.” Butlletí Prioritat, nº 2 (Estiu 2025). ISSN 3081-7137 (printed ed.); 3081-7145 (online ed.). https://www.are.na/block/42708928.
• Molero, Núria. “El Riu Siurana a judici: El judici de defensa del riu Siurana arriba després de quatre ajornaments i tres anys de retard.” GEPEC-EdC. 5 March 2026. https://gepec.cat/el-riu-siurana-a-judici-el-judici-de-defensa-del-riu-siurana-arriba-despres-de-quatre-ajornaments-i-tres-anys-de-retard/.

Il prossimo 27 marzo inizierà il percorso del mio progetto La vora oberta (La riva aperta). Per contestualizzarlo, ho sintetizzato il contenuto di un paio di fonti documentate, con l’obiettivo di avvicinare il conflitto a chi non lo conosce.

Il fiume Siurana è la spina dorsale del Priorat, tanto che nella riorganizzazione territoriale della Repubblica, nel 1936, si propose di chiamare la comarca proprio “Conca del Siurana”. Eppure da quasi un secolo la maggior parte della sua portata non raggiunge il mare: un sistema di derivazione costruito negli anni Trenta ne devia le acque verso il Baix Camp (Tarragona). Quello che cominciò come una soluzione idraulica si è trasformato in un conflitto territoriale che va ben oltre l’ingegneria.

Il progetto La riva aperta inizia con una traversata lungo il fiume Siurana, dalla sorgente nelle Montagne di Prades fino alla confluenza con l’Ebro. Il progetto affronta il travaso d’acqua verso Riudecanyes come una ferita territoriale e simbolica che svuota il corso naturale del fiume e lo trasforma in un corpo estratto. Tra azione e registrazione pittorica, il progetto traccia una lettura poetica della dipendenza, dello spostamento e della sopravvivenza del territorio. Con il supporto di Terra d’Art / Premio Isabelle Meyer 2025.

Un problema che viene da lontano

Tutto iniziò con il bacino idrico di Riudecanyes. Costruito nel 1916 nel Baix Camp, si rivelò presto insufficiente per rifornire l’agricoltura e le città della zona — in particolare Reus. La soluzione trovata fu guardare al bacino vicino: il Siurana, un fiume che nasceva in un’altra comarca.

Nel 1926 lo Stato spagnolo approvò un progetto per derivare acqua dal Siurana verso Riudecanyes attraverso un canale di 21 chilometri e una galleria di 9 che attraversa la sierra che separa i due bacini. I lavori iniziarono nel 1935. Nel 1971, per potenziare il sistema, fu costruita la diga del Siurana. Il risultato è un sistema idraulico interconnesso che ancora oggi funziona esattamente allo stesso modo: l’acqua del Priorat viaggia verso il Baix Camp.

Quanta acqua viene davvero derivata?

I dati sono eloquenti. In una misurazione recente nel punto di derivazione, il fiume scorreva a 304 litri al secondo. Di questa portata, 244 litri — circa quattro quinti — venivano deviati fuori dal bacino. Solo 60 litri continuavano il loro corso naturale lungo il Siurana. Ci sono momenti in cui appena il 10% dell’acqua rimane nel fiume.

La concessione originaria giustificava la derivazione parlando di “acque in eccesso”. Ma può un fiume avere acque in eccesso se si secca ogni estate? Molti esperti e collettivi ambientalisti mettono in discussione quella definizione da anni.

Un fiume che si ammala

Le conseguenze ecologiche sono visibili. La riduzione della portata ha fatto scomparire pozze e piccoli serbatoi naturali che erano essenziali per la fauna. La vegetazione invasiva ha colonizzato l’alveo del fiume. Le piene stagionali — necessarie per rinnovare l’ecosistema — non si verificano più con la frequenza necessaria. E il Siurana, che storicamente non si prosciugava mai del tutto, oggi lo fa regolarmente ogni estate.

Il deflusso ecologico minimo fissato dall’Agència Catalana de l’Aigua è di soli 20 litri al secondo — una cifra che contrasta nettamente con i 200 l/s previsti dalla concessione originaria, e che in molti considerano insufficiente per mantenere vivo il fiume.

Il processo: chi accusa e chi è accusato

Nel 2017, circa cinquanta persone realizzarono un’azione simbolica alla diga del Siurana: per qualche ora restituirono al fiume l’acqua che il sistema di derivazione gli sottrae ogni giorno. Fu una protesta pacifica. Anni dopo, due dei suoi portavoce — Andreu Escolà e Anaïs Estrems, del GEPEC-EdC e della Plataforma pel Riu Siurana — sono processati per questo.

A denunciarli è la Comunitat de Regants del Embassament de Riudecanyes, l’ente privato che gestisce l’acqua pubblica derivata dal Siurana. L’accusa formale è appropriazione indebita di acque. Il paradosso è difficile da ignorare.

Una delle persone imputate lo descrive così, con tutta la crudezza del caso: “La giustizia dedica ore a perseguirci mentre anno dopo anno continua una derivazione tra bacini che va contro la normativa quadro sull’acqua dell’Unione Europea.” E aggiunge: “Quelli che fanno affari con un bene pubblico essenziale dicono che dobbiamo essere generosi. E ce lo dicono mentre prosciugano la nostra comarca, lasciandoci senza la poca acqua che abbiamo e riempiendosi le tasche nel farlo.”

Il processo, che avrebbe dovuto tenersi nel giugno 2023, ha accumulato quattro rinvii nel corso di tre anni. Si terrà finalmente giovedì 12 marzo 2026 alle 9:30 presso il tribunale di Reus. La Plataforma pel Riu Siurana chiede sostegno popolare davanti all’ingresso del palazzo di giustizia.

Maggiori informazioni nell’articolo di GEPEC: El riu Siurana a judici.

La domanda di fondo: giustizia idrica?

Il conflitto del Siurana non è solo tecnico. È anche politico e territoriale. Il Priorat è una comarca con risorse scarse e poca capacità di influenza istituzionale. Il Camp de Tarragona, con maggior peso demografico ed economico, ha potuto storicamente garantirsi l’accesso a una risorsa che, tuttavia, nasce in territorio altrui.

Questo tipo di squilibri tra bacini è al centro del dibattito europeo sulla governance dell’acqua. Sempre di più, i modelli di gestione idrica puntano a dare priorità alla sostenibilità ecologica dei fiumi, a rispettare i deflussi ambientali minimi reali e a equilibrare le necessità tra territori. La Direttiva Quadro sulle Acque dell’UE, di fatto, stabilisce obblighi precisi in questo senso — e numerose voci segnalano che la derivazione del Siurana li viola sistematicamente.

Esiste una soluzione?

Sì, o almeno ci sono alternative serie sul tavolo. Gli studi tecnici indicano nel riutilizzo delle acque depurate — in particolare dall’impianto di depurazione di Reus — la via più praticabile per ridurre la dipendenza dalla derivazione. Si stima che la rigenerazione delle acque reflue potrebbe fornire tra 4 e 6 hm³ annui per l’irrigazione, un volume equivalente o superiore a quello che oggi si estrae dal Siurana. A questo si aggiungerebbero miglioramenti nell’efficienza dell’irrigazione e un migliore sfruttamento di altre fonti già disponibili nel Camp de Tarragona.

Il conflitto del Siurana è, in definitiva, il risultato di decisioni prese quasi un secolo fa che oggi si scontrano con una nuova realtà: il cambiamento climatico aggrava la scarsità idrica, e quello che un tempo poteva sembrare uno scambio ragionevole tra territori richiede ora una revisione onesta. Finché quella revisione non arriva, due attivisti siedono davanti a un giudice per aver fatto, per qualche ora, quello che la natura reclama da decenni: lasciare che il fiume scorra.

Fonti

• Comissió de Comunicació Prioritat. “Siurana, quan el riu sona.” Butlletí Prioritat, nº 2 (Estiu 2025). ISSN 3081-7137 (ed. cartacea); 3081-7145 (ed. online). https://www.are.na/block/42708928.
• Molero, Núria. “El Riu Siurana a judici: El judici de defensa del riu Siurana arriba després de quatre ajornaments i tres anys de retard.” GEPEC-EdC. 5 marzo 2026. https://gepec.cat/el-riu-siurana-a-judici-el-judici-de-defensa-del-riu-siurana-arriba-despres-de-quatre-ajornaments-i-tres-anys-de-retard/.

El próximo 27 de marzo comenzará la ruta de mi proyecto La vora oberta (La orilla abierta). Para contextualizar, he sintetizado el contenido de un par de fuentes documentadas, con el objetivo de acercar el conflicto a quienes no lo conocen.

El río Siurana es la columna vertebral del Priorat, tanto que en la reorganización territorial de la Segunda República, en 1936, se propuso que la comarca se llamara precisamente “Conca del Siurana”. Sin embargo, desde hace casi un siglo, la mayor parte de su caudal no llega al mar: un sistema de trasvase construido en los años 30 desvía sus aguas hacia el Baix Camp (Tarragona). Lo que empezó como una solución hidráulica se ha convertido en un conflicto territorial que va mucho más allá de la ingeniería.

La vora oberta (La orilla abierta) comienza con una travesía a lo largo del río Siurana, desde su nacimiento en las Montañas de Prades hasta su confluencia con el Ebro. El proyecto aborda el trasvase de agua hacia Riudecanyes como una herida territorial y simbólica que vacía el curso natural del río y lo convierte en un cuerpo extraído. Con el soporte de Terra d’Art / Premio Isabelle Meyer 2025.

Un problema que viene de lejos

Todo comenzó con el pantano de Riudecanyes. Construido en 1916 en el Baix Camp, resultó pronto insuficiente para abastecer la agricultura y las ciudades de la zona —especialmente Reus—. La solución que se encontró fue mirar hacia la cuenca vecina: el Siurana, un río que nacía en otra comarca.

En 1926 el Estado español aprobó un proyecto para derivar agua del Siurana hacia Riudecanyes mediante un canal de 21 kilómetros y un túnel de 9 que atraviesa la sierra que separa ambas cuencas. Las obras arrancaron en 1935. En 1971, para reforzar el sistema, se construyó la presa del Siurana. El resultado es un sistema hidráulico interconectado que hoy sigue funcionando exactamente igual: el agua del Priorat viaja hacia el Baix Camp.

¿Cuánta agua se va realmente?

Los datos son elocuentes. En una medición reciente en el punto de derivación, el río circulaba con 304 litros por segundo. De ese caudal, 244 litros —aproximadamente cuatro quintas partes— se desviaban fuera de la cuenca. Solo 60 litros continuaban su curso natural por el Siurana. Hay momentos en que apenas el 10% del agua se queda en el río.

La concesión original justificaba el trasvase hablando de “aguas sobrantes”. Pero ¿puede un río tener aguas sobrantes si se seca todos los veranos? Muchos expertos y colectivos ambientales llevan años cuestionando esa definición.

Un río que enferma

Las consecuencias ecológicas son visibles. La reducción del caudal ha hecho desaparecer pozas y pequeños reservorios naturales que eran esenciales para la fauna. La vegetación invasiva ha colonizado el lecho del río. Las avenidas estacionales —necesarias para renovar el ecosistema— ya no ocurren con la frecuencia necesaria. Y el Siurana, que históricamente nunca llegaba a secarse por completo, ahora lo hace con regularidad cada verano.

El caudal ecológico mínimo fijado por la Agència Catalana de l’Aigua es de tan solo 20 litros por segundo, una cifra que contrasta con los 200 l/s previstos en la concesión original y que muchos consideran insuficiente para mantener vivo el río.

El juicio: quién acusa y a quién

En 2017, unas cincuenta personas llevaron a cabo una acción simbólica en la presa del Siurana: durante unas horas, devolvieron al río el agua que el sistema de trasvase le sustrae cada día. Fue una protesta pacífica. Años después, dos de sus portavoces —Andreu Escolà y Anaïs Estrems, del GEPEC-EdC y la Plataforma pel Riu Siurana— son juzgados por ello.

Quien los denuncia es la Comunitat de Regants del Embassament de Riudecanyes, la entidad privada que gestiona el agua pública derivada del Siurana. El cargo formal es usurpación de aguas. La paradoja es difícil de ignorar.

Una de las personas acusadas lo describe así, con toda la crudeza del caso: “La justicia dedica horas a perseguirnos mientras año tras año continúa un trasvase entre cuencas que va en contra de la normativa marco del agua de la Unión Europea.” Y añade: “Los que hacen negocio con un bien público esencial dicen que tenemos que ser generosos. Y nos lo dicen mientras secan nuestra comarca, dejándonos sin el poco agua que tenemos y llenándose los bolsillos haciéndolo.”

El juicio, que debería haberse celebrado en junio de 2023, ha acumulado cuatro aplazamientos a lo largo de tres años. Finalmente, se celebrará el jueves 12 de marzo de 2026 a las 9:30h en los juzgados de Reus. La Plataforma pel Riu Siurana pide apoyo ciudadano a las puertas del juzgado.

Más información en el artículo de GEPEC: El riu Siurana a judici.

La pregunta de fondo: ¿justicia hídrica?

El conflicto del Siurana no es solo técnico. Es también político y territorial. El Priorat es una comarca con escasos recursos y poca capacidad de influencia institucional. El Camp de Tarragona, con más peso demográfico y económico, ha podido históricamente garantizarse el acceso a un recurso que, sin embargo, nace en territorio ajeno.

Este tipo de desequilibrios entre cuencas está en el centro del debate europeo sobre gobernanza del agua. Cada vez más, los modelos de gestión hídrica apuestan por priorizar la sostenibilidad ecológica de los ríos, respetar caudales ambientales mínimos reales y equilibrar las necesidades entre territorios. La Directiva Marco del Agua de la UE, de hecho, establece obligaciones claras en este sentido, y numerosas voces señalan que el trasvase del Siurana las incumple sistemáticamente.

¿Tiene solución?

Sí, o al menos hay alternativas serias sobre la mesa. Los estudios técnicos apuntan a la reutilización de aguas depuradas —especialmente de la depuradora de Reus— como la vía más viable para reducir la dependencia del trasvase. Se estima que la regeneración de aguas residuales podría aportar entre 4 y 6 hm³ anuales para riego, un volumen equivalente o superior al que hoy se extrae del Siurana. A eso habría que sumar mejoras en la eficiencia del riego y el aprovechamiento de otras fuentes ya disponibles en el Camp de Tarragona.

El conflicto del Siurana es, en definitiva, el resultado de decisiones tomadas hace casi un siglo que hoy se topan con una nueva realidad: el cambio climático agrava la escasez hídrica, y lo que antes podía parecer un intercambio razonable entre territorios exige ahora una revisión honesta. Mientras esa revisión no llega, dos activistas se sientan ante un juez por haber hecho, durante unas horas, lo que la naturaleza lleva décadas reclamando: dejar que el río fluya.

Fuentes

• Comissió de Comunicació Prioritat. “Siurana, quan el riu sona.” Butlletí Prioritat, nº 2 (Estiu 2025). ISSN 3081-7137 (ed. impresa); 3081-7145 (ed. en línia). https://www.are.na/block/42708928.
• Molero, Núria. “El Riu Siurana a judici: El judici de defensa del riu Siurana arriba després de quatre ajornaments i tres anys de retard.” GEPEC-EdC. 5 de marzo de 2026. https://gepec.cat/el-riu-siurana-a-judici-el-judici-de-defensa-del-riu-siurana-arriba-despres-de-quatre-ajornaments-i-tres-anys-de-retard/.

Pong va ser el primer videojoc que va entrar a casa, entre finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta. Crec que encara el conservo, guardat en una capsa en algun racó. Es connectava directament al televisor pel cable d’antena i dubto que avui pogués dialogar amb una pantalla 4K.

Però ja no importa: han passat més de quaranta anys i ara habita en un altre lloc, integrat al meu lloc web, suspès en el temps com una peça de museu, reprogramat a mida per a mi per la intel·ligència artificial.

Prem Play per començar. Joc nou reinicia el marcador.
Controls: W/S (esquerra), ArrowUp/ArrowDown (dreta), Touch (toca on vols col·locar cada paleta), Espai (pausa), F (pantalla completa), Esc (sortir de pantalla completa), botó ⛶ (pantalla completa tactil).
En mobil: toca a la meitat esquerra/dreta per col·locar cada paleta i usa ⛶ per pantalla completa.

Incrustació estàndard (qualsevol web)

<div id="pong-host"></div>
<script src="https://marconoris.com/assets/js/pong-embed.js"></script>
<script>
  const game = LibellusPong.createPong("#pong-host", {
    width: 640,
    height: 360,
    newGameLabel: "Joc nou"
  });
  game.setSpeed(1.2); // opcional
</script>

Incrustació en pantalla completa (100% viewport)

<div id="pong-host" style="position:fixed; inset:0;"></div>
<script src="https://marconoris.com/assets/js/pong-embed.js"></script>
<script>
  document.documentElement.style.overflow = "hidden";
  document.body.style.margin = "0";
  document.body.style.overflow = "hidden";

  let game;
  function mount() {
    if (game) game.destroy();
    game = LibellusPong.createPong("#pong-host", {
      width: window.innerWidth,
      height: window.innerHeight,
      newGameLabel: "Joc nou"
    });
  }

  mount();
  window.addEventListener("resize", mount);
</script>

Pong was the first video game to enter our home, sometime between the late seventies and the early eighties. I believe I still have it, tucked away in a cardboard box somewhere. It plugged straight into the television through the antenna cable, and I doubt it would speak to a modern 4K screen today.

But that no longer matters: more than forty years have passed, and it now lives elsewhere, embedded in my website, suspended in time like a museum piece, reprogrammed to measure by artificial intelligence.

Press Play to start. New game resets the score.
Controls: W/S (left), ArrowUp/ArrowDown (right), Touch (tap where you want each paddle), Space (pause), F (fullscreen), Esc (exit fullscreen), ⛶ button (touch fullscreen).
On mobile: tap on each half of the game to place each paddle and use ⛶ for fullscreen.

Standard embed (any website)

<div id="pong-host"></div>
<script src="https://marconoris.com/assets/js/pong-embed.js"></script>
<script>
  const game = LibellusPong.createPong("#pong-host", {
    width: 640,
    height: 360,
    newGameLabel: "New game"
  });
  game.setSpeed(1.2); // optional
</script>

Fullscreen embed (100% viewport)

<div id="pong-host" style="position:fixed; inset:0;"></div>
<script src="https://marconoris.com/assets/js/pong-embed.js"></script>
<script>
  document.documentElement.style.overflow = "hidden";
  document.body.style.margin = "0";
  document.body.style.overflow = "hidden";

  let game;
  function mount() {
    if (game) game.destroy();
    game = LibellusPong.createPong("#pong-host", {
      width: window.innerWidth,
      height: window.innerHeight,
      newGameLabel: "New game"
    });
  }

  mount();
  window.addEventListener("resize", mount);
</script>